Jaume llort, lomògraf #31

Pots deixar un comentari a l'autor a la seva pàgina personal: lomògraf #31

Enric Mercadé, lomògraf #28

La primera reacció que tenia la gent quan els i comentaves que aquell dissabte aniries a fotografiar amb una maquina anomenada Lomolitos que feia les fotos de color groc era la de – Que dius que faràs amb llom? groc?. Bé costava una mica d’explicar però aquell dissabte va ser divertit, poder sortir al carrer i preguntar a la gent, si els podies fotografiar, o poder recordar acompanyat d’una molt bona companyia, anècdotes o moments, que perduraran dins el nostre cap i poder-los plasmar en una fotografia que finalment sortiria groga!!! El fred que feia, suposo que feia les fotos molt més instantànies i originals!!!

Durant tot el dissabte i fins el dia d’anar a buscar les fotos revelades tots vam pensar amb quantes vegades ho havíem fet allò d’esperar per veure els resultats i la veritat afegia a l’experiència un nerviosisme agradable.

Jo fa poquet temps que soc lomògraf... amb la meva FISHE EYE que es una passada! I ara incorporo la Lomolitos i crec que ja en tinc ganes de repetir aquest mega-projecte!

“Tu sempre has esperat alguna senyal observant
rere la finestra.
Jo no et puc ensenyar els colors del mar,
al teu davant tens la porta oberta”

rac...rac...Flash...CLIK!!!

Pots deixar un comentari a l'autor a la seva pàgina personal: lomògraf #28

Laura Casas, lomògrafa #07

Que us puc dir sobre la meva experiència en aquest projecte...mmm..., doncs que ja tinc ganes de repetir-lo ben aviat, això si, de cara més al bon temps que s'allarga més les hores de sol i perquè, no sé vosaltres, però crec que vam anar agafar el dissabte que va fer més fred, ostres tu, quin fred fotia!!

Pel que fa a projecte; l'espera d'arribar el dia que et donen la càmera, escollir el filtre, anar a tirar les fotos i l'espera del revelat, va ser lo millor, molt més que les fotos en sí, ja que feia molt de temps que no recordava la ràbia que em feia anar a buscar les fotos a la botiga i veure que no se'n podia aprofitar ni la meitat.

Però bé, tampoc no em puc queixar, va ser el meu dissabte, i més o menys és el que surt a les fotos, és com el vaig viure.

Apa doncs, no res, dir-vos que per mi ha estat una molt bona experiència i... doncs...que, quan vulgueu ho repetim.

Vagi bé...

Pots deixar un comentari a l'autora a la seva pàgina personal: lomògrafa #07

Albert Carreras, lomògraf #32

La lomografia és una invenció bastant estranya. Agafes una càmera obsoleta i comences a fer aquelles fotos anti-postal d'allò que pocs cops ha estat fotografiat. No et preocupa massa la tècnica, l'enquadrament, la qualitat de la pel•lícula o les condicions de la llum. T'encantes en trossets de realitat quotidians que passen desapercebuts. Unes vegades és una mica de bellesa que cau d'un arbre en una acte silenciós, lluny dels arquetips habituals, en d'altres, és aquell gest que es fa de forma usual cada dia o és la multitud d'iconografia que t'envolta sempre qui et crida l'atenció.

Si una cosa crec que té aquesta forma de fer fotografies és que és trivial però autèntica. No passa per cap dels inimaginables processos digitals que ens adeqüen les imatges als patrons que consumim cada dia. No pretén ni vendre ni convèncer. És una expressió fresca i espontània. Amb aquesta càmera de plàstic fantàstic, una joguina, i el seu flaix multicolor que transforma lleugerament la llum, he vist com un gran grup de gent gaudia de la senzillesa. Els he vist despreocupats per la perfecció. El projecte ha resultat fantàstic perquè tothom s'hi ha bolcat adoptant-ne la filosofia i, per un dia, tot ha sigut una mica més autèntic, però sobretot tot ha sigut una mica més divertit.

Pots deixar un comentari a l'autor a la seva pàgina personal: lomògraf #32

Pepe Ardila, lomògraf #17

Bones a tots!! La veritat es que m'ha agradat això de fer fotos amb la lomolitos. Estem tan acostumats a fer una foto i veure com ha quedat, i si no ens agrada borrar-la, que això fa que esperis al dia de revelar-les per veure si t'han quedat o no valen res. I la veritat es que ha estat divertit, veure gent fent fotos per Montblanc com tu, cada un amb un color de flash diferent.

Tot i això, hi havia moment que no sabia si fer la foto o no, pensava, i si queda malament??? i si es veu borrosa o fosca??? i si això no interessa??? Però després ja, fotos a tot arreu, em va faltar carret i tot.

Res, que espero que es torni a repetir l'experiència, que ha estat molt bé.

Saluut a tots!!

Pots deixar un comentari a l'autora a la seva pàgina personal: lomògraf #17

Xavier Iborra, lomògraf #12

Acostumat a retocar fotos amb el Photoshop (a fer-li liftings digitals a les models quarentones, a pentinar algun que altre polític, o bé a canviar el color d’un producte al gust del client...) acabes per obsessionar-te en eliminar totes aquelles imperfeccions que destrueixen la bellesa de l’objecte que publicitàriament volem mostrar...

¿Qui no s’ha fixat mai amb aquelles super-hamburgueses fotografiades als Fast-food...? tan perfectes, tan apetitoses, si fins i tot sembla que fan olor i tot... i quan te porten el tall en qüestió... més aviat fa venir nàusees...

Els dissenyadors i retocadors digitals, estem acostumats a falsejar la realitat que ens rodeja per a vendre, vendre i vendre encara més... forma part del nostre ofici, el de seduir amb una imatge... i aquestes imatges acaben formant part de la teva vida, del teu entorn... te les trobes al carrer, a casa, a la tele, al metro, al tren... a tot arreu... fins que la nostra percepció s’altera i correm el risc de confondre la utopia estètica amb el desig que allò sigui real (i si no... que us ho expliquin les models anorèxiques...)

Aclaparat, doncs, per aquest entorn perfeccionista d’ofici... ¿Quina va ser la meva sorpresa al obrir el sobre de les meves lomografies ja revelades en un prestigiós i concorregut laboratori professional de la capital Catalana?... Arggghh... Horror!!... Quin desastre... vaig pensar mentre passava les fotografies amb rapidesa compulsiva, amagant-me de les mirades inquisitives i curioses d’altres clients carregats amb les seves Nikons i Canons de teleobjectius inabastables i trípodes fastuosos...

Però un cop passats els dies... assumit l’ensurt visual de la primera presa en contacte amb el resultat particular de la meva participació en l’experiment, mirant les lomografies amb aquella responsabilitat visceral d’aquell qui es compadeix d’un fill tonto... he observat que si bé les trobo lletges... tenen quelcom d’interessant... I és que cada una d’aquestes lomos acostuma a ser el fruit d’una mirada inesperada, intuïtiva i sense pretensions, el producte de la qual és frescament lleig i bellament imperfecte... i és precisament aquesta imperfecció la que ens provoca aquest agredolç estètic que fascina la nostra mirada.

Certament, les meves lomos no les posaria en cap catàleg de cap producte, ni em servirien per il·lustrar les excel·lències de la cultura mediterrània, però en la seva pròpia cruesa, són molt més autèntiques que qualsevol de les imatges publicitàries suposadament “reals” amb les que treballo habitualment... i a més, per molt lletges que siguin, són les meves lomos, no les de algú altre... perquè un fill és un fill, encara que sigui tonto... (que no ho és).

Només espero que tots ens sentim orgullosos dels nostres experiments lomogràfics, i aprofito l’avinentesa per felicitar a tothom per les seves imatges, i molt concretament al Safraner per tota aquest moguda...

Apa... invito a una cervesa a qui em pugui demostrar que s’ha llegit tot aquest rotllo...

Agur!!.

Pots deixar un comentari a l'autora a la seva pàgina personal: lomògraf #12