Albert Carreras, lomògraf #32

La lomografia és una invenció bastant estranya. Agafes una càmera obsoleta i comences a fer aquelles fotos anti-postal d'allò que pocs cops ha estat fotografiat. No et preocupa massa la tècnica, l'enquadrament, la qualitat de la pel•lícula o les condicions de la llum. T'encantes en trossets de realitat quotidians que passen desapercebuts. Unes vegades és una mica de bellesa que cau d'un arbre en una acte silenciós, lluny dels arquetips habituals, en d'altres, és aquell gest que es fa de forma usual cada dia o és la multitud d'iconografia que t'envolta sempre qui et crida l'atenció.

Si una cosa crec que té aquesta forma de fer fotografies és que és trivial però autèntica. No passa per cap dels inimaginables processos digitals que ens adeqüen les imatges als patrons que consumim cada dia. No pretén ni vendre ni convèncer. És una expressió fresca i espontània. Amb aquesta càmera de plàstic fantàstic, una joguina, i el seu flaix multicolor que transforma lleugerament la llum, he vist com un gran grup de gent gaudia de la senzillesa. Els he vist despreocupats per la perfecció. El projecte ha resultat fantàstic perquè tothom s'hi ha bolcat adoptant-ne la filosofia i, per un dia, tot ha sigut una mica més autèntic, però sobretot tot ha sigut una mica més divertit.

Pots deixar un comentari a l'autor a la seva pàgina personal: lomògraf #32